Espanya

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Reino de España ¹
Bandera d'Espanya Escut d'Espanya
(Bandera) (Escut)
Lema nacional: Plus Ultra (Més enllà)
Localització d'Espanya
Idiomes oficials Castellà2
Capital Madrid
40° 25′ N, 3° 45′ O / <span class="geo-dec geo" title="Mapes, fotos aèries i altres informacions de 40.417 Error de l'expressió: Operador * inesperat">40.417, Error de l'expressió: Operador * inesperat(i) 40° 25′ N, 3° 45′ O / <span class="geo-dec geo" title="Mapes, fotos aèries i altres informacions de 40.417 Error de l'expressió: Operador * inesperat">40.417, Error de l'expressió: Operador * inesperat
Ciutat més gran Madrid
Govern Monarquia parlamentària
Joan Carles I
José Luis Rodríguez Zapatero
Superfície
 - Total
 - Aigua (%)

504.782 km² (50è)
1,04%
Població
 - Estimació 2008
 - Cens 2005
 - Densitat

46.063.500 (27è)
44.708.964
91 hab/km² (84è)
Moneda Euro3 (€) (EUR)
Fus horari
 - Estiu (DST)
CET4 (UTC+1)
CEST (UTC+2)
Unificació
- Dinàstica
- Estatal
- Institucional

1516 (Carles I)
1716 (Decrets de Nova Planta)
1812 (Constitució de Cadis)
Himne nacional Marcha Real (Marxa Reial)
Domini internet .es
Codi telefònic +34
Gentilici Espanyol, espanyola
1 El nom en les altres llengües oficials és:

2 El castellà és oficial a tot l'estat. Les altres llengües oficialment reconegudes són:

3 Del 1868 al 2002 ho va ser la pesseta.
4 A les illes Canàries UTC i UTC+1 respectivament.

Espanya o el Regne d'Espanya[1] (en castellà i gallec: Reino de España, en basc: Espainiako Erresuma, en occità: Reialme d'Espanha) és un estat[2] del sud-oest d'Europa, que ocupa la major part de la Península Ibèrica, la qual comparteix amb Portugal, Gibraltar i Andorra. Limita al nord-est amb França i el principat d'Andorra, a l'oest amb Portugal i amb l'oceà Atlàntic i l'est i al sud amb la mar Mediterrània. Pertanyen a Espanya també els territoris extrapeninsulars de les Illes Balears, a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'oceà Atlàntic i les ciutats de Ceuta i Melilla que limiten amb el Marroc al sud.

Amb una superfície de 504.030 km², Espanya és el segon país més extens d'Europa occidental i el sisé més poblat del continent europeu. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infraestructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per capita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Taula de continguts

Toponímia

El nom d'Espanya es deriva del llatí Hispania, "Hispània", amb el qual els romans designaven geogràficament la península Ibèrica. El nom d'Iberia, era la denominació preferida pels autors grecs per referir-se al mateix territori. Tanmateix, les arrels del terme Hispània no són llatines, per la qual cosa, del seu origen, se n'han formulat diverses teories.

La hipòtesi més acceptada diu que Hispania prové del fenici i-spn-ya, terme documentat des del segon mil·lenni aC en inscripcions ugarítiques. Els fenicis van construir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per a expandir llur comerç i que va fundar, entre altres ciutats, Cadis, la més antiga d'Europa occidental.[3] Els romans van adoptar aquesta denominació dels cartaginesos vençuts, interpretant el prefix i com a "costa", "illa" o "terra", i ya com a "regió". El lexema spn, que en hebreu, llengua molt propera al fenici, és pot llegir com a saphan es va traduir com a "conills"—tot i que en realitat es refereix al damà, un procàvid d'aspecte similar al conill que habitava la regió. Els romans, per tant, van designar Hispània com a "terra plena de conills", segons es pot constatar en els escrits de Ciceró, Juli Cèsar, Plini el Vell, entre altres. Fins i tot en algunes monedes encunyades en època d'Adrià, figuraven personificacions d'Hispània com a dona asseguda i amb un conell als seus peus. En la mateixa línia, Isidor de Sevilla, en el seu llibre d'"Etimologies", postula que el terme té la seva arrel en Ispani, un topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat que els romans van denominar Hispalis.

L'historiador i hebraista Cándido María Trigueros va proposar en la Reial Acadèmica de les Bones Lletres de Barcelona, el 1767, una teoria alternativa, basada en el fet que l'alfabet fenici, com l'hebreu, no tenia cap vocal. Així, spn (sphan en hebreu i arameu, significaria en fenici, "el nord", una denominació que feia referència a la situació geogràfica de la península en relació amb la costa africana, la ruta dels fenicis, i per tant i-spn-ya significaria la "Terra del nord". Una teoria contemporània, proposada per Jesús Luis Cunchillos, suggereix que l'arrel del terme span és spy, que vol dir "forjar o batre metalls", i que per tant, Espanya és la "Terra on es forgen metalls".[4]

A més de la teoria de l'origen fenici—tot i que el seu significat és discutit—al llarg de la història s'han proposat altres hipòtesis. Al començament de l'Edat moderna, Antonio de Nebrija va proposar que Hispània és una deformació de la paraula ibèrica Hispalis que significava la "Ciutat d'occident".[5] El segle XIX, Juan Antonio Moguel va proposar que el terme podria provenir de la paraula èuscar Izpania, que voldria dir "que divideix el mar", composada per les veus iz i pània,[6] tot i que el 1902, Miguel de Unamuno, va argumentar que per a alguns bascs, el nom es deriva de l'èuscar ezpaña, "llavi", en al·lussió a la posició de la península a Europa.[7]

Durant l'Edat mitjana, i com a evolució del terme geogràfic, Espanya comprenia tots els regnes de la península, des de Portugal, Galícia, Castella fins l'Aragó. Tot i que diversos monarques hispànics havien fet ús del títol "Rei d'Espanya" o "Rei de les Espanyes", no seria sinó fins el regnat de Felip V de Castella i IV d'Aragó que el nom de "Rei d'Espanya" passa a substituir en exclusiva al del "Rei de Catella", amb l'assimilació de la resta dels territoris amb autonomia interna fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. Tot i així, i a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia dels territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional.

Geografia física

Article principal: Relleu d'Espanya
El Teide, el punt més alt d'Espanya

Espanya està situat a l'extrem sud occidental d'Europa, a la Península Ibèrica tot i que comprèn també dos arxipèlags—les Illes Canàries a l'oceà Atlàntic i les Illes Balears a la mar mediterrània—i dues ciutats, Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica. A més, inclou altres possessions menors no continentals com ara les Illes Chafarinas, Vélez de la Gomera i el penyal d'Alhucemas, així com l'illa d'Alborán, les illes Columbretes, i una sèrie d'illes i illots a prop de les costes peninsulars.

Per la seva extensió territorial, és el quart país més extens d'Europa, després de Rússia, Ucraïna i França, i el segon més extens de la Unió Europea. Físicament, Espanya limita a l'oest amb Portugal i l'oceà Atlàntic, a l'est amb el mar Mediterrani, al sud amb l'oceà Atlàntic i l'estret de Gibraltar, i al nord amb els Pirineus, el golf de Biscaia i el mar Cantàbric.

El territori central d'Espanya és dominat per planes i serralades, com ara la Sierra Nevada. Els principals rius del territori són el Tajo, l'Ebre, el Duero, el Guadiana i el Guadalquivir.

Clima

Article principal: Clima d'Espanya
Article relacionat: Vegetació d'Espanya

Ateses la situació geogràfica d'Espanya i les seves condicions orogràfiques, el clima és molt divers. Es pot dividir en tres grans àrees:

  • Una regió de clima temperat al centre de la península.
  • Una regió de clima mediterrani que s'estén des de les planes d'Andalusia cap als Pirineus.
  • Una regió de clima oceànic des de Galícia cap a la Badia de Biscaia, incloent-hi Astúries i Cantàbria.

Política i govern

Article principal: Política d'Espanya

Estructura constitucional

Madrid, capital d'Espanya

Espanya està constituïda com a monarquia parlamentària des de l'aprovació de la constitució de 1978. La branca executiva del govern és formada pel Consell de Ministres presidits pel President del Govern, proposat, simbòlicament, pel monarca i electe per les Corts Nacionals després de les eleccions legislatives. El rei d'Espanya, és el cap d'Estat, i el president, el cap de govern. El poder legislatiu recau sobre les Corts Generals, compostes per dues cambres: el Congrés dels Diputats, amb 350 membres electes per vot popular per mitjà del sistema de representació proporcional amb llistes de partit tancades, per un terme de quatre anys; i el Senat, amb 259 membres 208 dels quals són electes per vot popular i els altres 56 designats pels parlaments regionals, tots electes per un període de quatre anys. El poder judicial és compost pel Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial, i el Tribunal Constitucional.

Espanya és, en l'actualitat, un Estat d'Autonomies, formalment un estat unitari, però funciona de facto, com una quasi federació de comunitats autònomes, en què el govern de l'Estat encara té l'última paraula en moltes de les decisions locals. En comparació amb altres estats d'Europa, Espanya ha assolit un grau elevat de descentralització: tots els territoris gestionen llurs propis sistemes de sanitat i educació, algunes comunitats gestionen llurs finances (el País Basc i Navarra) i d'altres tenen un cos de policia autònom (els Mossos d'Esquadra a Catalunya i l'Ertzaintza al País Basc).

Les diferències dins d'aquest sistema d'autonomies s'han a causa del fet que el procés de traspàs de competències del centre a la perifèria es va planejar, al començament, com a procés asimètric, amb la intenció de garantir un major grau d'autogovern o autonomia només a aquelles comunitats que volien un tipus de relació més federalista amb la resta d'Espanya –comunitats autònomes de règim especial– (Andalusia, Comunitat Basca, Comunitat Autònoma de Catalunya, Galícia i Navarra). Per altra banda, la resta de les comunitats autònomes –comunitats autònomes de règim comú– tendrien menys facultats d'autogovern. No obstant això, amb el pas del temps, aquestes comunitats han adquirit progressivament més competències també.

Partits polítics

Els partits polítics amb representació al Congrés o al Senat en la legislatura actual són:

Subdivisió administrativa

Mapa autonòmic d'Espanya

L'Estat Espanyol està integrat, constitucionalment, per nacionalitats i regions, organitzades territorialment com a 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Les comunitats i ciutats autònomes gaudeixen d'un nivell elevat d'autogovern, de facultats legislatives, pressupostàries, administratives i executives en les àrees que la constitució estableix i subjectes a llurs Estatuts d'Autonomia.

Des del 2003 s'ha adoptat la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques, o unitats NUTS, de tres nivells, amb finalitats merament estadístiques, basats en les normatives europees i fixats per l'Eurostat. Les 50 províncies espanyoles i les dues ciutats autònomes són classificades en els nivells NUTS-3; les 17 comunitat autònomes són classificades en els nivells NUTS-2, i per als nivells NUTS-1 s'han creat grups de comunitats autònomes.

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes espanyoles Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc.

En algunes regions—principalment en alguns sectors de Catalunya, Galícia i el País Basc—existeix un sentiment nacional que s'ha expressat de diverses maneres. S'hi han format partits polítics, molts d'ells independentistes, com ara la Unión do Povo Galego, Esquerra Republicana de Catalunya i Aralar. Altres partits oscil·len entre postures autonomistes, federalistes o independentistes.

Defensa i seguretat

Un AV-8 Harrier II sobre el portaavions Príncep d'Astúries (R11)

La responsabilitat de la defensa de l'Estat recau en les Forces Armades, la missió de les quals, segons l'article vuitè de la constitució espanyola és "garantir la sobirania i independència d'Espanya, defendre la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional". Tradicionalment s'han dividit en tres cossos: l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire. A més, s'hi inclou la Guàrdia Reial.

Espanya és un dels Estats més importants de l'EUFOR, i de l'Eurocòs, i té una posició destacada en l'estructura de l'OTAN, a la qual pertany des de 1982. Actualment els Estats Units operen una base militar en territori espanyol, a Morón de la Frontera (Sevilla). Espanya té la sisena flota naval més poderosa del món,[8] i un dels cossos d'Infanteria de Marina més antics.

Internament, el Cos Nacional de Policia (CNP) és la força policíaca encarregada de la seguretat urbana i d'investigació. A més, la Guàrdia Civil, fundada el 1844, està encarregada de la seguretat de les àrees rurals i les rutes i autopistes, a més de la fronteres. Tots dos, el CNP i la Guàrdia Civil, han estat unificats sota el comandament del Ministeri de l'Interior. A Catalunya i el País Basc, tanmateix, hi ha cossos de policia autònoms —els Mossos d'Esquadra i Ertzaintza respectivament— que assumeixen moltes funcions de la Policia de l'Estat.

Economia

Economia
PIB (PPP) $1,106 bilions
PIB per càpita $27.000
Creixement real PIB 3,6%
RNB per càpita $21.210 (2004)
Inflació anual 3,2%
Taxa d'atur 8,6%
Importacions $324 mil milions
Exportacions $222 mil milions
Font: CIA Factbook i el [2]
Article principal: Economia d'Espanya

Espanya té una economia mixta amb un Producte interior brut en paritat de poder adquisitiu de 1,106 bilions d'USD; la setzena economia més gran del món darrera de Mèxic.[9] En termes nominals, tanmateix, d'acord amb les dades del Banc Mundial per al 2005, l'economia d'Espanya és la vuitena més gran del món i la cinquena més gran d'Europa, amb 1,123 bilions d'USD.[10] El PIB per capita en paritat de poder adquisitiu és el 38è més alt del món de 27.000 USD.

En termes comparatius, el PIB per capita espanyol és el 90% del de les quatre economies més grans d'Europa Occidental, i un poc inferior a la mitjana de la Unió Europea. Durant el govern del president Aznar, Espanya va ser admès al primer grup d'estats a adoptar l'euro com a moneda local el 1999. La taxa d'atur el 2006 era del 7,6%, una taxa baixa en comparació amb molts dels estats europeus, i una millora considerable de les taxes superiors al 20% dels primers anys de la dècada de 1990. Els punts dèbils de l'economia espanyola són una taxa d'inflació lleugerament elevada, una economia submergida molt gran, baixa productivitat, i nivells baixos de recerca i desenvolupament. Els punts forts de l'economia són el continu creixement, en comparació amb el creixement nul de les grans economies de la Unió Europa.[11] De fet, l'economia espanyola ha creat més de la meitat dels nous treballs de la Unió Europea durant el període de 2000 al 2005.[12] Es considera que l'economia espanyola és una de les més dinàmiques de la Unió Europea i que atreu grans quantitats d'inversió estrangera.[13]

Durant les últimes quatre dècades la indústria del turisme espanyol ha crescut i s'ha convertit en la segona més gran del món,[14] amb un valor de 40.000 milions d'euros (2006).[15] L'economia espanyola ha experimentat un creixement notable en la indústria de la construcció que representa el 16% del PIB i el 12% de l'ocupació.[14]

Geografia humana i societat

Àrees metropolitanes més grans

Barcelona, la segona ciutat amb més habitants de l'Estat

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Demografia

Article principal: Demografia d'Espanya
Demografia
Població 44 milions
Taxa de natalitat 10,1/1000
Taxa de mortalitat 9,63/1000
Taxa de creixement 0,15%
Taxa de fecunditat 1,28 fills
Taxa neta de migració 0,99/1000
Esperança de vida 79,5 anys
Mediana d'edat 39,5 anys
Alfabetisme 97,9%
Font: CIA Factbook

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estrangera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Immigració

Espanya presenta una de les taxes més grans d'immigració del món (de l'1,5% anual el 2005, només superat en la Unió Europea per Xipre), i és, després dels Estats Units, el segon Estat del món que rep més immigrants en termes absoluts. El 2006, el 9,27% de la població espanyola era de nacionalitat estrangera. El 2005 l'Estat va rebre el 38,6% de la immigració extracomunitària cap a la Unió Europea, sobretot ciutadans d'origen llatinoamericà, d'altres estats d'Europa i del Magrib.

D'acord amb l'Institut Nacional d'Estadística el 2005 havia 3,7 milions d'estrangers a Espanya, encara que les estimacions d'organismes independents han suggerit una xifra de 4,8 milions. Segons les dades dels permisos de residència del 2005, a l'entorn de 500.000 immigrants eren marroquins i 500.000 eren equatorians. Altres grups d'immigrants inclouen britànics, francesos, argentins, alemanys i bolivians. El flux d'immigrants ha incrementat la taxa de creixement poblacional, malgrat la baixa taxa de natalitat que es troba a la meitat del nivell de reemplaçament. No obstant això, l'arribada contínua d'immigrants, especialment dels que arriben per mar de l'Àfrica, ha causat una certa tensió social. Espanya actualment té la segona taxa d'immigració més alta de la Unió Europea després de Xipre, i és el segon país que més immigrants rep del món (en termes absoluts) després dels Estats Units.[16] Del nombre total d'immigrants que van arribar a la Unió Europea el 2006, el 44,7% va escollir Espanya com a destinació final.[17]

Llengua

Article principal: Llengües d'Espanya

   Castellà, oficial a tot l'Estat

   Català, cooficial a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears

   Basc, cooficial al País Basc i les zones bascòfones de Navarra

   Gallec, cooficial a Galícia

   Asturià, no oficial

   Aragonès, no oficial

   Occità, cooficial a Catalunya

Tot i ser tant el castellà com la resta de les llengües autonòmiques considerades com espanyoles a la Constitució, la primera és la llengua oficial de tot l'Estat.

La Constitució reconeix alhora l'oficialitat i valor com patrimoni cultural d'Espanya de la resta de llengües de l'Estat (donant-lis especial protecció) a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia,[18] malgrat que només és obligatori el coneixement del castellà.[cal citació]

Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:

L'asturià també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.

La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté l'oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".

Altres llengües autòctones, però sense cap reconeixement oficial són:

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el cristianisme, com el baptisme, comunió, eucaristia, etc., a més a més de diverses corrents protestantes.[cal citació] No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenomen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries la més nombrosa és l'islam.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat antiga

Les poblacions originàries de la Península Ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble pre-cèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest període és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un període d'uns quants segles.

Teatre Romà de Mèrida

Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Rodis (en l'actualitat Roses i el 580, Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria prové dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena).

Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest període romà.

Edat mitjana

Mesquita de Còrdova
Taifes a l'any 1031.

A principis del segle V durant la decadència de l'imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al finals del segle V els visigots, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota la Hispània i crearen el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa.

Després d'una discreta i pacífica colonització islàmica, l'any 711 àrabs del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i envaïren la península, passant a ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà a ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i vascons lliures. Durant el segle X, Abd al-Rahman III proclamà la independència també religiosa d'Al-Àndalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. La capital del califat era Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. Tot i així hi hagué un ressorgiment de les antigues ciutats romanes, especialment València, Saragossa i Sevilla. La decadència s'inicià al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentre que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica.

Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó i Galícia amb el Regne de Castella; i, finalment, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.

A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Àndalus, pel pacte de Boabdil amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat moderna

Es pot dividir la història d'Espanya durant l'edat moderna en dos períodes: el Regnat dels Habsburg (segles XVI i XVII), i el primer segle del regnat dels Borbó, el segle XVIII, data en què Espanya es convertí en un Estat centralitzat.

Regnat dels Habsburg

Carles I segons Ticià

Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romanogermànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poder polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, hagué de reprimir greus conflictes socials com el dels comuneros a Castella, i la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de la Nova Espanya (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portuguès creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. El 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romanogermànics al seu germà Ferran.

El 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el Sol".

No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-duc d'Olivares, que provocà el 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II de Castella, esclatà la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià.

Segle XVIII

En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II de Castella, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta.

Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es feren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat contemporània

L'edat contemporània (segles XIX i XX) s'ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat.

Primera meitat del s. XIX

Mapa politic d'Espanya a l'any 1850

De gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1810 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l'objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l'Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d'estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l'arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista.

Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faria la Pragmàtica Sanció (per la qual s'estenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d'Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l'acció de govern i així s'arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s'iniciaria el regnat d'Isabel II en majoria d'edat.

La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d'Ostende de 1866, se signà amb l'objectiu d'expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868).

Final del s. XIX i principi del XX

Isabel II d'Espanya

Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s'inclou el regnat d'Amadeu de Savoia (1871-1873) i la proclamació de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 i el gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys.

El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d'Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per l'alternança entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l'inici de l'arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d'ultramar, com ara Cuba o Filipines.

L'inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l'apogeu del catalanisme com a exemple de nacionalismes en alça i l'inici del declivi del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar pel seguit de fracassos militars a l'Àfrica (el Desastre d'Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un cul-de-sac fins l'expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la República.

Segle XX

La Segona República Espanyola es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L'esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fora la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s'estengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant.

Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermedis. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l'Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Transició Espanyola.

L'actual democràcia espanyola, ha destacat per l'elaboració d'una nova Carta Magna el 1978, amb la creació de 17 autonomies, l'entrada a la Unió Europea, a l'OTAN i l'intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Els grups terroristes ETA i GRAPO continuaren la seva activitat durant la democràcia. Els GRAPO estan pràcticament inactius des dels anys 90 fins que a meitats del 2007 es va donar al grup per dissolt amb la detenció dels últims membres, i ETA va declarar un alto-el-foc permanent el 22 de març de 2006 trencat al juny de 2007.

Vegeu també

Notes i referències

  1. La constitució espanyola no estipula cap denominació oficial per a l'Estat, tot i que les denominacions Espanya, Estat espanyol i Nació espanyola (en castellà) s'utilitzen de manera indistinta en el document. El Minsiteri d'Afers Exteriors, tanmateix, va establir el 1984, que les denomiancions Espanya i Regne d'Espanya (en castellà en l'original) són igualment vàlides en les signatures dels tractats internacionals.
  2. http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/constitucion.html
  3. Espinosa, P. (2006) Hallado en Cádiz un muro de 3.000 años. El País. Data d'accés: 30 de setembre, 2007
  4. Linch, John (director), Fernández Castro, María Cruz, Historia de España El País, volumen II, La península Ibérica en época prerromana, pg. 40. Dossier. La etimología de España; ¿tierra de conejos?, ISBN 978-84-9815-764-2
  5. La verdadera etimología de Hispania, como lo establece el sabio Antonio de Nebrija, proviene de Hispalis: ili: ciudad, en el idioma iberico, y Spa, Occidente.Hispalis significa, por lo tanto ciudad de occidente.
  6. 'Historia y geografía de España ilustradas por el idioma vascuence de Juan Antonio Moguel, reditada en La gran enciclopedia vasca ISBN 84-248-0017-6
  7. "El islote es tan modesto y apocado que es difícil hallarlo", El País, 25 de julio de 2002.
  8. Military Power Review. fuente:International Institute for Strategic Studies
  9. [1]
  10. PIB nominal, Banc Mundial, 2005
  11. OECD figures
  12. Estadístiques econòmiques
  13. Report oficial de la macroeconomia espanyola
  14. 14,0 14,1 "Global Guru" anàlisi
  15. Report econòmic del Banc d'Espanya.
  16. Eurostat - Population in Europe in 2005
  17. 2006 Balanç d'immigració neta d'Europa
  18. «Constitució espanyola: Títol preliminar». [Consulta: 13 febrer 2009].


Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
Commons
Commons
Commons
Commons
Viccionari
Viccionari
Viquidites
Viquidites
Viquiespècies
Viquiespècies.
Viquillibres
Viquillibres
Viquinotícies
[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
Viquitexts
Viquitexts
Viquiversitat
Viquiversitat


Portal UE Unió Europea (UE) Unió Europea

Estats membre: Alemanya Alemanya | Àustria Àustria | Bèlgica Bèlgica | Bulgària Bulgària | Dinamarca Dinamarca | Eslovàquia Eslovàquia | Eslovènia Eslovènia | Espanya Espanya | Estònia Estònia | Finlàndia Finlàndia | França França | Grècia Grècia | Hongria Hongria | Irlanda Irlanda | Itàlia Itàlia | Letònia Letònia | Lituània Lituània | Luxemburg Luxemburg | Malta Malta | Països Baixos Països Baixos | Polònia Polònia | Portugal Portugal | Regne Unit Regne Unit | Romania Romania | Suècia Suècia | Txèquia República Txeca | Xipre Xipre

Estats que ingressaran l'1 de gener de 2011: Croàcia Croàcia
Estats candidats a ingressar-hi que ja han encetat negociacions: Albania Albània | Iceland Islàndia | Macedonia República de Macedònia (FYROM) | Montenegro Montenegro | Turkey Turquia
Estats potencialment candidats a ingressar-hi: Bosnia and Herzegovina Bòsnia i Hercegovina | Kosovo Kosovo | Sèrbia Sèrbia
Estats que han expressat interès a ingressar-hi: Armenia Armènia | Azerbaidjan Azerbaidjan | Georgia Geòrgia | Moldova Moldàvia | Norway Noruega | Switzerland Suïssa | Ukraine Ucraïna


 
Estats d'Europa
Albània Albània | Alemanya Alemanya | Andorra Andorra | Armènia Armènia2 | Àustria Àustria | Azerbaidjan Azerbaidjan1 | Bèlgica Bèlgica | Bielorússia Bielorússia | Bòsnia i Hercegovina Bòsnia i Hercegovina | Bulgària Bulgària | Ciutat del Vaticà Ciutat del Vaticà | Croàcia Croàcia | Dinamarca Dinamarca | Eslovàquia Eslovàquia | Eslovènia Eslovènia | Espanya Espanya | Estònia Estònia | Finlàndia Finlàndia | França França | Geòrgia Geòrgia1 | Grècia Grècia | Hongria Hongria | Irlanda Irlanda | Islàndia Islàndia | Itàlia Itàlia | Kazakhstan Kazakhstan1 | Kosovo Kosovo | Letònia Letònia | Liechtenstein Liechtenstein | Lituània Lituània | Luxemburg Luxemburg | Malta Malta | Moldàvia Moldàvia | Mònaco Mònaco | Montenegro Montenegro | Noruega Noruega | Països Baixos Països Baixos | Polònia Polònia | Portugal Portugal | Regne Unit Regne Unit | Macedònia República de Macedònia (FYROM) | Txèquia República Txeca | Romania Romania | Rússia Rússia1 | San Marino San Marino | Sèrbia Sèrbia | Suècia Suècia | Suïssa Suïssa | Turquia Turquia1 | Ucraïna Ucraïna | Xipre Xipre2
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals.


Viquipèdia:Llista d'articles que totes les llengües haurien de tenir#Geografia
En altres llengües